Era al tren i em sentia privilegiada davant el món ignorant que veien els meus ulls, uns ulls que se senten més savis que tota la resta per haver viscut aquesta historia. Que coneixen els secrets que amaguem. Moments que no val la pena explicar a ningú perquè no hi ha paraules per fer-ho; l'olor dels teus cabells a les 10 del matí, riures de nens en una habitació on no hi ha espai per ningú més. I després callem i em mires... i aquest silenci s'ha convertit en una necessitat per mi. Els petons que fan que se'm remogui tot per dins i em recorden a com em miraves callat quan arribaves a la Universitat. El dia que et vaig conèixer, els post-its portadors d'un 2n+1 que moriran sense cap altre funció que treure'ns un somriure...
*t'estimo
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada