ELEPHANT GUN

Em nego a somiar de nou amb camps de flors, tu i jo, el vent, una guitarra, petons, postes de sol, lluna plena, estrelles, cants de grill, petons salats de nits a la platja, dolços amb forma de cor, cançons precioses que dius que fan per mi, cafès a qualsevol hora, els capvespres i les matinades junts, històries d'amor a París i carroussels.
No intentis demostrar-me que totes aquestes coses existeixen, perquè et creuré.

Gràcies per tornar-me la vida, el somriure, l'alegria i l'optimisme.

dix-huit, eighteen, divuit, dieciocho, achtzehn, 18, XVIII...

Doncs això, 18 anys i ja em sembla mitja vida i el més important és que he après moltes coses importants; la primera, que cada dia que passa es pot aprendre alguna cosa nova i la millor manera d'aprendre i conèixer és a través de les persones. Tothom té coses per ensenyar-te i explicar-te. No jutjis abans de conèixer perquè les persones que menys esperes poden obrir-te moltes portes i ensenyar-te maneres diferents de viure i veure la vida. Respecta als demés perquè tots som persones i ningú és més important. Valora aquells que siguin bones persones per sobre de tot. Valora les persones que et fan costat, que et diuen "anem a fer un cafè" quan saben que necessites companyia i necessites parlar amb algú. Valora les persones que et respecten tal i com ets, les persones que t'ajuden quan ho necessites sense que els demanis res. Valora la gent que de tant en tant i sense cap motiu et diu que es senten orgulloses de tenir-te com a amic i les persones de les quals et sentis orgullós de tenir com a amics. Valora aquells qui sovint et dediquin un somriure, aquells qui siguin amables amb tu, aquells qui et facin sentir persona i no et despreciïn ni et facin sentir inferior. Intenta treure de la teva vida aquells qui només vulguin fer-te mal, aquells qui creguin que no poden aprendre res de tu. Estima i demostra que estimes a la gent que sempre ha estat amb tu perquè aquests són per tota la vida. Recorda que a les paraules se les emporta el vent però a vegades dir "t'estimo" en el moment adequat pot arribar a ser tant recomfortant com una abraçada, una carícia o un petó. No et desesperis quan les coses no surtin com esperaves perquè la vida dóna moltes voltes i si poses bona cara als problemes, les penes marxen abans. Sovint pensaràs que tens mala sort, però pensa que sempre hi ha algú que està pitjor que tu i si pots, ajuda'l. Ajudar a aquells qui ho necessiten t'omplirà més que tenir un bon sou, més que tenir moltes cases i molts cotxes, més que poder tenir moltes coses materials. El dia que moris, les teves propietats no vindran a l'enterrament, la gent a qui has fet feliç sí ho farà, les coses materials no et faran viure eternament però el teu record sempre quedarà en les persones a qui hagis ajudat en vida. "La terra no és una herència dels nostres pares, sinó un prèstec dels nostres fills" tingue-ho present. Escolta la gent gran perquè saben moltes coses de la vida i s'han esforçat perquè el món vagi una mica millor i esforça't per millorar-lo encara més. No t'escoltis qui digui que no pots cambiar les coses, perquè si tots ho desitjem i ens esforcem és possible. No facis cas quan et diguin que no pots fer alguna cosa, només tú saps què pots i què no pots fer, que no t'enfonsin perquè ningú coneix les teves capacitats millor que tu mateix. Potencia les teves virtuts i capacitats perquè sempre pots millorar. Escolta els nens petits, perquè poden ensenyar-nos més coses de les que creiem. Fes coses per la gent que estimes, sigues detallista, per més que a alguns els pugui semblar estúpid, a vegades l'estupidesa més gran és la que fa més feliç a una altra persona. Comparteix els bons moments amb la gent que t'estima. "Ama, ama y ensancha el alma". No perdis el temps odiant, no serveix de res, només crearàs malestar amb tu mateix. Gasta els diners en companyia i en coses que puguis compartir, et serà més útil. No siguis avariciós. Recorda que la vida sempre ho acaba posant tot al seu lloc i que amb els anys cobraràs o pagaràs, segons allò que hagis fet. Busca què és allò que et fa feliç i fes-ho, valora els petits detalls. Intenta fer coses cada dia que et facin sentir una mica millor persona. Sobretot aprèn a apreciar la vida, perquè ningú ens assegura que n'hi hagi una altra quan morim i el temps va passant, per això no et privis de ser qui vols ser, somia i lluita pels teus somnis, fes allò que et vingui de gust sempre i quan no perjudiqui a ningú.

Valora't a tu mateix, perquè si t'envio això, és per alguna cosa.

t'estime, t'estimo, t'estim

"love makes us act as we were fool"

I love Joan Miquel Oliver

"ja ho sé que l'amor només és una hormona, no sé si exactament una hormona, però que s'acaba per això, perquè se'ns fon a la sang..."

El misteri de l'amor

WISH YOU WERE HERE

Tú cierra los ojos y déjate llevar.
Imagina… estás paseando, el sol se pone y es hora de volver a casa pero la verdad es que tienes ganas de quedarte… Piensas en él, esconde verdaderas maravillas en su interior y te imaginas, os imaginas, a los dos, en una habitación. Por la persiana entran los pocos rayos de sol del atardecer y la suave brisa mueve las cortinas y tú sentada en la sombra, lo observas, observas sus dedos tocando, sus manos, sus piernas, sus labios, y como deseas sus labios y cuando te mira y le vuelves a ver los ojos ya no sabes dónde meterte porque no puede ser real algo tan precioso y entonces sonríe y te empieza a cantar… “do you think you can tell….”no se oye nada más, sólo su voz, el ruido de las olas que chocan contra la arena y su guitarra…sabes que lo siente, “heaven from hell, blue skies from pain..” y te mira otra vez a través de esos ojos que tanto te gustan, transmiten conocimiento, verdad, pureza… demuestran que es precisamente eso lo que buscas, él. Nunca imaginaste estar pensando todo esto acerca de él, ojalá fuera cierto, ojalá fueses suficientemente interesante para él como para que te cantara Pink Floyd y no podía ser otra canción. Es como si fuese perfecto porque nadie más siente tanto ésto como vosotros, “how i wish you were here (…) year after year, running over the same old ground, what have we found? The same old fears, wish you were here…”entonces deja la guitarra , te coge la mano, os sentáis en la cama y te sigue mirando con esa mirada que hipnotiza, y con ella te desnuda… hasta que crees que ya lo estás y entonces ni te das cuenta de que poco a poco, lo empieza a hacer de verdad y tú a él y os besáis y te das cuenta de que nunca en la vida encontrarás nadie más perfecto. La mayoría creen que sienten pero no saben escuchar una canción e imaginar y sentir y dejar que la canción les entre por las venas y les haga crear y diseñar mundos y soñar…. Sabes que esto es lo que buscabas, lo que pensabas que no existía lo tenías delante de ti, lo has tenido durante años y nunca has sabido verlo.
Vuelve a poner los pies en el suelo. ¿Ya has vuelto? Ahora dime, ¿es, o no, una pena que él no se haya dado cuenta de que sólo tú lo ves como al mejor? Porque seríais felices, porque lo darías todo por alguien así, ¿y qué debe pensar de ti? ¿Y qué debe sentir cuando escucha wish you were here? ¿Lo ves? Escucha una canción y acaba descubriendo qué sientes. Tú sólo sientes eso, wish you were here, wish you were here, wish you were here… deseo que estés aquí. Wish you were here.

it's bad getting worse

Te echo de menos. Te echo tanto de menos que a veces, cuando te tengo cerca, me gustaría abrazarte tan fuerte q no pudieras soltarte. Te echo tanto de menos que si escucho "i'm yours" me pongo a llorar. Te echo tanto de menos que me gustaría que nada de esto hubiese pasado, me gustaría haber sabido hacer las cosas mejor para que nunca te cansases. Te echo tanto de menos que haría cualquier cosa por volver a lo de antes, me gustaría poder ayudarte y que me dijeras que necesitas ese punto de apoyo. Te echo tanto de menos que a menudo pienso que un día recibiré un mensaje inesperado y serás tú diciendo otra vez que no podrías sustituirme por nadie. Te echo tanto de menos que me engaño pensando que esto no es un fin, que es un pequeño paréntesis y sigo creyendo que nunca encontraré alguien como tu, así tan indescriptible, tan... twin soul.

I want

Vull un petó, vull abraçar-te, vull que em diguis que m’estimes, vull quedar-me tot el dia sencer a casa, amb tu, oblidant el món que ens envolta. Vull demostrar-te el que sento, vull que em cantis una cançó. Vull anar amb tu a tot arreu, vull que m’ensenyis el que saps i vull ensenyar-te el que sé i vull que m’expliquis el que penses, per poc sentit que tingui. Vull que puguis veure les coses com jo les veig. Vull portar la teva roba quan estiguis lluny per sentir tot el dia la teva olor. Vull trobar-te a faltar per retrobar-te i estimar-te encara més. Vull escoltar música amb tu, vull veure pel•lícules amb tu. Vull que siguis un amic i que siguis un amant. Vull no poder de parar de pensar en tu i vull parlar de tu tot el dia. Vull poder explicar les coses que em dius i vull que tu expliquis el que et dic. Vull que et sentis orgullós de mi. Vull que m’ajudis quan ho necessiti i vull ajudar-te quan tu ho necessitis. Vull conèixer la teva família i vull que coneguis la meva. Vull que segueixis pensant que no has conegut mai ningú com jo i et vull seguir sorprenent. Vull que no et sentis malament després d’haver estat amb mi, perquè això no és comprar, això és estimar. Vull un altre petó i una altre abraçada. I ara també vull una carícia, vull que em miris, vull que em somriguis i vull ser incapaç de deixar de mirar-te. Vull enamorar-te. Vull que em toquis la guitarra i vull tenir un sentiment tant fort que em faci escriure’t una cançó i després la cantarem junts. Vull escoltar la teva veu, vull seguir sent incapaç de concentrar-me pensant en tu. Vull mirar les estrelles amb tu i sentir que tot el demés no tenia sentit. Vull que siguis el meu motiu per viure. Vull que em demanis que deixi els meus mals vicis i vull deixar-los per tu. Vull que em recordis sempre. Vull passejar amb tu i buscar entre la gent les mirades dels nens petits, plens de felicitat, i sentir-nos com ells. Vull seguir pensant cada dia que ets diferent, que ets especial. Vull no haver-te de dir adéu mai. Vull que entenguis perquè soc com soc i vull saber perquè ets com ets. Vull que coneguis el meu passat i vull que siguis el meu present i poder pensar en un futur. Vull no tenir ulls per cap altre i vull que només tinguis ulls per mi. Vull poder escriure una història amb tu. Vull explicar-te coses divertides i que riguem tots dos amb les nostres coses sense sentit. Vull que només nosaltres puguem entendre això. Vull que em rectifiquis quan m’equivoqui. Vull que m’aconsellis, vull que em truquis pel matí només per desitjar-me un bon dia. Vull que siguis una part de la meva vida.

Vull seguir estimant-te, que és l’única cosa que vull i ja faig.


2009 | © DOSMILRAZONES

mr.a-z

Ya estoy otra vez igual. Escribiendo cada cosa que se me pasa por la cabeza, escribiendo todo lo que siento. Yo y mi gran manía de escribirlo todo. Me excuso diciendo que no sé expresarme de otro modo, no sé decir lo que pienso en cada momento sin antes analizarlo y entonces ya es demasiado tarde. Quizás en eso nos parecemos, en nuestra dificultad por explicar todo aquello que pensamos, o mejor, sentimos, porque al fin y al cabo qué son los pensamientos si no palabras en nuestra mente? Y nosotros apenas llegamos a eso, entonces tú y yo no pensamos, sentimos... Algunos nos llamarán bohemios pero discrepo. No somos nada. Tan sólo es otra de las malas costumbres de las personas, constantemente clasificarnos para sentirnos parecidos y menos solos. No funciona conmigo, no sé tú, pero yo me sigo sintiendo diferente y no con el sentido de especial. Hablo de ser distinta, de desencajar, de sentirse solo porque nadie más puede comprender lo que sientes, como puedes conocer sentimientos que ni siquiera tienen nombre? Esas diferencias con la gente es lo que me acercan a ti, y ésto sí que es diferente, diferente de especial. Es un sentimiento sin nombre, creo, porque yo, a diferencia de ti, intento expresarme por todos los medios, intento que me comprendan, pero sólo tú lo haces y quizás yo no llego a tanto, quizás no sé lo que sientes en realidad, quizás tú no crees que ésto es lo que yo creo que es. Habla, escribe, pinta, canta, fotografia... haz algo, pero deja que entienda que cuando soy feliz, eres feliz y cuando sufro también tú sufres, deja que entienda que para ti ésto también es algo sin nombre...
pero increíble.

2008 | © DOSMILRAZONES

I el que abans era una tassa de llet calenta amb cacau després serà un cafè ràpid, i ben amarg, i abans plovia i era saltar els bassals i anar a buscar cargols per la veïna i després serà agafar el paraigües i sortir ràpid que a les 9 hauràs de ser a la feina i amb la pluja segur que hi ha més trànsit. I quan ja hi siguis miraràs el rellotge cada 5 minuts per sortir a fer el descans, que abans era jugar al pica paret i després serà mirar el diari ràpid per estar una mica assabentat del que passa al món, que diran que hi ha crisi, i pagaràs i tornaràs a seure a la cadira i 8 eternes hores cada dia, que abans era allò tan fascinant d’aprendre i sentir-te cada dia més gran perquè sabies més coses i explicar-les a casa emocionada i després cada dia et semblarà que tot ho entens menys. I sortiràs per fi de treballar, que ja serà fosc i abans ja eres al llit somiant, i després la família trucarà i diran que t’esperen per sopar, i tu que perdó, perquè se t’haurà fet tard, i soparàs qualsevol cosa, que ja no serà aquell menjar tan bo de la mare, i mentre donis un petó als nens i els tapis amb la manta, t’explicaran el dia i recordaràs tot allò que feies abans. I tu només vols seguir caminant sota la pluja sense preocupacions i no anar amb presses ni torturar-te 8 hores al dia fent una feina que no t’agrada, el que vols es seure en un banc i veure passar tota aquella gent que sense adonar-se’n ja són el que no volien ser i somriure sabent que has aconseguit allò que desitjaves i riuràs d’aquells qui reien de tu, que ara fas el que vols i t’agrada aixecar-te pels matins i seguir prenent una tassa de llet calenta amb cacau.

(i encara no saps què seràs, però tens prou clar què no vols ser)

2008 | © DOSMILRAZONES

quien ríe último, ríe mejor

En realidad no te deseaba tanto como creía, ya ves, una semana y yo como una rosa, pero me gusta cuando hablamos y a menudo te ríes de mi y de mis ganas de vivir y me llamas soñadora y dices que de ilusiones se vive y te respondo que sí, que se vive cuando cumples esas ilusiones y esos sueños, esos momentos son los que resumen tu vida. Y vuelves a reír y dices que no hace falta pensar tanto, que al fin y al cabo nacemos para morir algún día y lo que importa es luchar para vivir, y yo que no, que ésto no es lo que debemos pensar, que todo lo que tocas ha sido inventado por alguien que no se resignaba a vivir, así sin más, cómo haces tú. Y tú que sigues riéndote de mi y me gustaría pensar que el día que cumpla mis sueños seré yo quien me ría de ti y de tu vida sin esperanza alguna para nada, pero no, no porque no es lo que mereces, mereces algo mejor, mereces apreciar la vida, mereces tener un sueño y cumplirlo, mereces saber qué es la satisfacción personal, mereces muchas cosas que te has quitado de la cabeza hace tiempo y me gustaría poder hacer que los redescubrieras...
pero eres algo difícil.

2008 | © DOSMILRAZONES

El misteri de l'amor

però aixecar la vista i veure les tevés sabates i dir “joder no se n’ha anat”, i començar a pensar que estaves boníssima i que eres preciosa i alta i intel•ligent, i estirar-me al sofà i pensar bé com s’ha de fer a partir d’ara: han estat dos anys meravellosos, te’n vas i ja està, l’amor és una hormona i ja ens hem desfet, i t’he besat mig a la galta com el bon amic i t’estimaré sempre perquè ja no te necessit per res, perquè pensar en tu és agradable i tampoc estàs tan bona ni ets tan guapa, i ens hem passejat i tothom ens ha vist i ja hem fet tot el que havíem de fer, joder hem viscut dos anys com un matrimoni en tota regla, només ens faltava casar-nos, només ens faltava casar-nos, més casats? Perquè quan jo porahi i tu porahi amb amics i jo amb amigues l’hormona aquella es drena com una toxina gents tòxica, és vera(...)

i jo tornaré a casa i quin error de principant les teves sabates, les que duies més, precisament, les adidas blanques, allà davall la zona de la tele i jo al sofà llegint el tebeo de mister O, les he vist i he dit com si res “ah, sí, les seves sabates” però de sobte he entès que no te n’havies anat, que series allà molt més temps que no em pensaba, i m’he aixecat del sofà decidit a baixar al carrer per deixar-les damunt el contenidor de fems, que encara són prou noves i segur que algú les agafa, però he començat a veure tanta hormona pertot i és que clar, dos anys, és impossible que tot hagi desaparegut, i he començat a veure que tot n’és ple, al bany, tàmpax, salvaslips, a la cuina el teu davantal, al menjador, discos, i la tele, joder la tele és teva, al dormitori, un encenedor teu al comodí del teu costat, la teva olor al coixí, la meva camiseta que t’ha fet de pijama el darrer dia i cabells teus. m’assec al llit, los subterráneos de kerouac sense acabar, tot subratllat fins a la página 102 només, ja no te l’acabaràs? te l’enviaré, val? i la recopilació de frank sinatra que et vaig regalar, també te l’enviaré, i no puc evitar beure el café a la teva tassa, aquella baixa de floretes verdes, i dipositar la cendra al teu cendrer. me’n vaig a dormir i me pos la camiseta que t’ha fet de pijama el darrer dia, i pos el cap al coixí amb els tres cabells teus recopilats i amb tota la voluntat de somiar amb tu tota la nit, i tanc els ulls a la fosca del quarto, i allò tan fácil fa només unes hores, que hem cremat una etapa, que ha estat meravellós, que serem amics, que ens escriurem, que esperam que trobem la persona de la nostra vida, que no estam fets l’un per l’altre i que sempre ens tendrem la confiança i que en realitat haver-nos separat és l’única manera que tenim d’estar sempre junts, i l’endemà al matí el primer pensament que tenc és: tranquil, l’amor és només una hormona que se dispara, que se dispara precisament ara, és el segon pensament(...)

-- EL MISTERI DE L'AMOR, Joan Miquel Oliver

KISS ME

Una página en blanco. Un sueño lleno de recuerdos y sentimientos. Una palabra aún por inventar. Un sentimiento imposible de contar. Mil veranos con ganas de ti. Tus ojos color sin nombre. Verte y sentirme como la primera vez y tú siempre tan natural, sin vergüenza ni miedo a nada. Tú, tu risa y tu sonrisa que detienen el tiempo. Tú que siempre me has tratado como a la mejor, te odiara o te apreciara, que siempre me has escuchado, me has hablado, me has sonreído, me has contado, me has acompañado...
Es algo que sólo podrían describir mis ojos al verte.




2008 | © DOSMILRAZONES

EL AIRE DE LA CALLE

Una noche un tanto estraña. No mola ni nada ver pasar gente llevándose pitufos de cartón de más de un metro, otros mearse en la moto de alguien que ha tenido la fabulosa idea de dejarla en medio de la calle, conocer gente maja que te acompaña a por bebidas aún sin conocerte de nada... Y lo mejor de todo de la noche claro está. Siempre había querido bailar en medio de una plazuela dando palmas mientras un melenudo tocaba la guitarra canciones de los Delinqüentes
Las fiestas en la calle siempre son grandes. Y más en Barcelona


(y más en gràcia)







PD. Y EL AIRE DE LA CALLEEE A MI ME HUELE A GOMA FRESCA YO LO ASUMO, ME LO FUMO, Y ME SUBO PA LA CUUEEESTA...TE QUIEROO TE QUIEROOO COMO LA PERA A LO PEROOO

2008 | © DOSMILRAZONES

- Qué escribís señor Hamlet? - Palabras.....

La gracia de las palabras está en saber usarlas para poder expresarte.. así cuando realmente sientas que no las necesitas sabrás que ese es el momento especial que tanto has esperado.

2008 | © DOSMILRAZONES

i was the lucky one......

Es algo así como vivir el momento, aprovechar cada segundo... es ahora o nunca... Piensa que quizás no vuelva a llegar la oportunidad. Es algo así como abre los ojos, no esperes a que sea tarde y sólo puedas arrepentirte.

2008 © DOSMILRAZONES

En la redonda encrucijada
seis doncellas bailan
Tres de carne, tres de plata.
Los sueños de ayer las buscan,
pero las tienen abrazadas
un Polifemo de oro.


(Federico García Lorca)

she's the one

Tú, la de los ojos verdes preciosos. La que vive en otros mundos y busca su felicidad, la que ríe y llora cuando le apetece, la que se enamora, la que a menudo se pone pesada a más no poder, la que escucha y habla, la que nunca dice lo que otros esperan oír… sólo dice lo que siente, la que siempre baila… y canta…
Tú. Como la protagonista de una película que vive su vida como nadie más lo hace. Tú, por ser especial y a la vez ser tan natural.




#T’estimo moquet

2008 | © DOSMILRAZONES

girls just want to have fun..... (?)

Es como cuando la cabeza queda inundada por un mar de lágrimas y los pensamientos, recuerdos y sentimientos se desordenan y durante lo que duran esos momentos no se sabe lo que se quiere porque nada está en su lugar. Luego, cuando todo se seca, hay que reorganizarlo todo otra vez...




2008 | © DOSMILRAZONES

when you say nothing at all

- Smile
- No
- Smile
- I've got nothing to smile about.
- Okay in about 7 seconds, I'm going to ask you to marry me.

(And after a couple of seconds, she smiles)


(Notting Hill)